El
franquisme que
no marxa

Lluc Salellas i Vilar

A la Glòria, la mare, i en Tià, el pare.

Us estimo.

Ofegats pel franquisme

David Bassa

No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. L’esmorzem, la dinem, la sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho fem tant i des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva i natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i inevitable. Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens venen tots els problemes polítics.

Quan algú de fora t’interroga pel cas català, pel Procés, sempre acabes anant a parar al mur espanyol. I el mur espanyol, l’immobilisme i la sordesa de Castella, es pot explicar de moltes maneres, però totes acaben sortint d’un mateix punt: la no-ruptura amb el franquisme. Quan expliques a un estranger que encara avui hi ha una Fundación Nacional Francisco Franco subvencionada amb diners públics, que encara avui hi ha avingudes, places, estàtues i monuments dedicats al dictador feixista, que encara avui hi ha el Valle de los Caídos, que encara avui hi ha desenes de milers de republicans enterrats a les cunetes, que encara avui no s’ha passat comptes amb l’execució del president Companys, que encara avui els falangistes es poden manifestar lliurement, que encara avui el partit que governa l’Estat es nega a condemnar el franquisme, que encara avui hi ha ministres del règim franquista protegits pel govern de l’Estat, que encara avui hi ha dirigents de les joventuts del Partit Popular que es fan fotos fent la salutació feixista… Quan expliques tot això, l’estranger, amb uns ulls com unes taronges, ho entén tot. Bé, tot no. Entén el mur, l’immobilisme i la sordesa. Però aleshores ve la pregunta, que sempre és la mateixa: «Però com pot ser que es permeti tot això?». El grau d’incomprensió i incredulitat acostuma a aclaparar l’interlocutor, que comença a mirar-te com si fossis un extraterrestre. I si aquest estranger és alemany, la incomprensió és un trasbalsament tan bèstia que, aleshores sí, has de fer un sobreesforç per intentar explicar com s’ha arribat fins aquí. I això ja no és tan fàcil. 

No és gens fàcil perquè no hi ha referents on agafar-se per poder-ho contextualitzar. La supervivència del franquisme ha sigut i és tan profunda, tan estesa, tan transversal, que no es pot fer una explicació ràpida de l’error que ha permès el despropòsit que ens ofega. Els errors han sigut molts i encara són constants. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils sempre que hem vist un error, l’hem denunciat. Així ho vam fer quan va morir Manuel Fraga i la gran majoria de mitjans van fugir d’estudi en comptes de dir que havia sigut un feixista de pedra picada. Així ho vam fer quan va morir Juan Antonio Samaranch i la gran majoria de mitjans van tornar a dimitir la seva feina i li van amagar el fosc i tèrbol passat feixista. Així ho vam fer quan el govern espanyol va condecorar Carlos Sentís, un periodista que havia fet d’espia per al règim franquista. I així ho hem fet sempre que la nostra professió ha sigut coaccionada, amenaçada o fins i tot violentada per grups de la ultradreta feixista. 

I, encara que malauradament això passi massa sovint, des del Grup Barnils mai no hem volgut ni voldrem acostumar-nos a l’ofec franquista. Ben al contrari, fem mans i mànigues per anar trencant els tabús i els silencis. Però queda molt camí a fer, perquè el franquisme encara ens governa, encara controla bona part dels fils del titellaire. Alguns d’aquests fils s’estan començant a veure amb tota la seva nuesa, però encara hi ha molts fils ocults, fils que belluguen i maneguen des de la més absoluta invisibilitat. I no només això, sinó que ho fan amb l’absolut convenciment que és així com ha de ser, tal com va reconèixer públicament el 1988 l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González, quan va afirmar públicament, davant les càmeres, que «l’Estat es defensa des dels parlaments, però també des de les clavegueres». Ras i curt! Podria semblar una obvietat, perquè tots els estats tenen clavegueres, però el problema de l’Estat espanyol és que si a plena llum del dia el franquisme ens ofega, en la foscor del clavegueram el franquisme és granític. 

Les proves de la connivència política, judicial, policial i militar amb el feixisme arriben a extrems increïbles com el de l’absolució —l’any 2014!— de tots els detinguts en l’anomenada operació Panzer. Eren una vintena de neo­nazis, a qui s’havia trobat un arsenal, documentació feixista a cabassos i proves per acusar-los de desenes de delictes violents. Però, ai las, la Guàrdia Civil va destruir totes les armes just abans del judici. I ho va fer amb el permís dels tribunals, que a l’hora de jutjar-los van concloure que no hi havia proves. Aquestes són les coses que passen quan un estat decideix no fer net amb el feixisme estructural forjat durant quaranta anys de dictadura. Passen i no hi ha cap dimissió, cap destitució, cap daltabaix. Res. Que entre els detinguts hi hagués dos militars no vol dir res. Que entre els detinguts hi hagués l’assassí confés del maulet Guillem Agulló no vol dir res. Tot s’hi val. 

Per això, la pregunta continua sent la mateixa: «Per què?». I aquest és, precisament, l’objectiu d’aquest llibre: respondre la pregunta. Perquè el despropòsit de l’operació Panzer només és una petita fuita de les clavegueres, però com deia el periodista Xavier Vinader, «encara hi ha moltes tapes de les clavegueres de l’Estat espanyol que no s’han destapat». Hi ha tapes pertot arreu. Hi passem per sobre sense fixar-nos-hi, però hi són. Com els fils dels titellaires franquistes, que no es veuen, però es belluguen entre nosaltres emparats per la foscor pactada per les grans famílies del règim, que sempre hi són sense ser-hi: surten a la premsa rosa i econòmica, però no ho fan mai com el que són —franquistes—, sinó com el que volen aparentar ser. Això sempre ha sigut així, fins ara, fins a aquest llibre. 

A El franquisme que no marxa, Lluc Salellas posa llum allà on fins ara hi havia hagut foscor. Hi surten els noms i els cognoms dels prohoms i de les grans famílies franquistes que encara maneguen els fils. Molts noms. Moltes xifres, moltes cronologies, molta informació que, tota ben estudiada, analitzada i endreçada, fa un retrat lluminós del perquè hem arribat fins aquí. A partir d’ara, doncs, cada cop que algun estranger ens pregunti «per què?», només caldrà que li fem llegir aquest llibre. Una gran feina periodística de Lluc Salellas, que ha aconseguit obrir moltes tapes i despullar molts fils, fent realitat aquella sentència de Xavier Vinader, que deia que «un bolígraf pot ser tan poderós com una arma». Malauradament, hi ha molts periodistes a qui fa por disparar amb el bolígraf, però Lluc Salellas és dels que no s’arronsen, i aquest cop no només ha disparat sinó que ho ha fet ben carregat de munició.

Introducció

«Els sud-africans hem de recordar
el nostre terrible passat per poder-lo dominar, perdonar quan calgui, però mai oblidar».

Nelson Mandela1

Aquest és un llibre acabat a Viladamat (l’Alt Empordà). Terra de pas, de tramuntana, remences, federals i republicans. Però també refugi dels Mateu i Pla, de Peralada, dels divertimentos de Dalí durant la dictadura i de les prop de quatre-centes plaques que avui dia encara honoren el règim franquista.2 Tots són elements importants per entendre el present, les relacions socials i els anhels que es comparteixen en aquesta comarca del nord del país. La immensa majoria de la gent gran que viu a l’Empordà, com a la Segarra, a la Costera o a Fora Vila de Mallorca, han viscut en la pròpia pell una Guerra Civil i una dictadura de quaranta anys. Serveis militars eterns, pobresa, fam, repressió i violència durant quasi la meitat de la seva vida. I ho han fet no pas per elecció pròpia ni tan sols com a conseqüència d’haver-ho demanat. La seva ha sigut una vida viscuda en un context polític de restriccions establertes per una junta de militars i tecnòcrates ultraconservadors que es van oposar fermament a la democràcia. A les llibertats. I a la modernització i a la diversitat cultural, evidentment. El franquisme.

Avui, però, tant a l’Empordà com a la resta dels Paï­sos Catalans som molts els que hem crescut i viscut en un context polític diferent. La democràcia liberal en què vivim és fruit d’una transició política engegada després de la mort del dictador Francisco Franco. Alternança de partits, eleccions cada quatre anys, un sistema econòmic i una monarquia que no es poden discutir i una bona colla de drets socials i polítics garantits per a la majoria de la població. Aquesta és una síntesi de la nostra realitat. Com a mínim, de la realitat que teníem fins a la sotragada dels últims anys. Amb aquesta perspectiva, molta gent ha començat a plantejar la necessitat d’investigar al voltant del «relat oficial» sobre com es va produir el canvi institucional a la dècada dels setanta i quin paper va jugar-hi cadascun dels protagonistes del moment. Amb quin objectiu? Posar totes les cartes sobre la taula i fer-ho amb l’esperit crític que ha d’incorporar qualsevol exercici de periodisme. Un objectiu basat, doncs, a presentar totes les claus informatives necessàries sobre el que va passar aquells anys i, sobretot, veure com tot allò ha arribat fins als nostres dies.

En aquest sentit, El franquisme que no marxa és una aportació humil més al conjunt de publicacions que pretenen ajudar a situar millor l’origen dels protagonistes de la democràcia espanyola. No és pas, doncs, un exercici nostàlgic sobre el que haurien pogut ser els Països Catalans si el camí hagués sigut un altre. Tampoc vol ser un judici a com la generació de la Transició va excel·lir o fracassar, segons el punt de vista que s’agafi, en els seus objectius. Sí que vol ser, en canvi, un exercici per recuperar el fil de la nostra història i analitzar com aquells que es van instal·lar al poder amb la força de les armes l’any 1939 continuen d’alguna manera exercint-lo des de les diverses instàncies existents: administració pública, partits polítics i grans empreses dels sectors econòmics estratègics. En aquest llibre hi trobareu, doncs, una investigació al voltant dels últims cinquanta ministres de Franco i les seves respectives famílies que ens introdueix a com aquestes persones, les seves empreses i els seus descendents han continuat situats a les altes esferes del poder tot i l’arribada de la democràcia.

El franquisme que no marxa està dividit en tres apartats. En primer lloc, hi ha una breu introducció sobre què va ser el període franquista i què va significar des del punt de vista polític per a la població dels Països Catalans i de la resta de l’Estat. L’objectiu d’aquest capítol és situar-nos en el context en què van interac­tuar els personatges que més endavant trobareu descrits i dels quals avui dia encara tenim petites herències. El segon dels apartats aporta una comparació en clau més politològica sobre les transicions polítiques de Portugal, Grècia i l’Estat espanyol a mitjans de la dècada dels setanta. ¿Va ser la Transició espanyola similar a la de Portugal o Grècia, estats que també van deixar enrere règims autoritaris? En aquest bloc hi podreu trobar algunes respostes. Finalment, el cos del llibre l’ocupa el tercer dels capítols, on trobareu una anàlisi sobre qui van ser, què van fer i on van anar a parar els ministres de Franco amb l’arribada de la democràcia. En aquest apartat, part central del llibre, hi podreu descobrir també el nom d’algunes famílies que des de 1939 i durant diverses generacions han tingut «el do» de saber-se adaptar a totes les situacions polítiques. Llinatges que avui, el 2015, representen encara la flor i nata catalana i espanyola.

Emilio Silva, president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, afirma que «el relat mític de la Transició com a interpretació del nostre passat més recent ha causat que la majoria de gent desconegui els crims de la dictadura perquè la ignorància sobre aquest passat ha sigut una política d’estat», continua dient que «encara avui dia es pot ser llicenciat en Història en unes quantes universitats espanyoles sense haver llegit ni una sola pàgina sobre el franquisme» i afegeix que «segons Amnistia Internacional, l’Estat espanyol té una de les pitjors formacions en drets humans del nucli central de la Unió Europea».3 El franquisme que no marxa vol ser, doncs, una aportació no només a l’intent d’explicar tot allò que sovint el poder ha volgut que no sigui explicat, sinó també al conjunt de treballs, articles i publicacions que procuren descriure la realitat que ens envolta sense censures ni apriorismes. Espero haver-me pogut acostar a aquest doble i noble objectiu, ni que sigui de lluny, i desitjo que entre aquestes pàgines pugueu fer algunes descobertes i, sobretot, que gaudiu de la lectura.