reading

Carl Fred

Sense roba ni manies

Primera edición: agosto de 2019

ISBN Digital: 978-84-17799-76-2

Difundia Ediciones

Monte Esquinza, 37

28010 Madrid

info@difundiaediciones.com

www.difundiaediciones.com

Dues persones es troben en la nit. Una noieta de 22 anys amb sentiments confusos sobre les seves capacitats. Un home madur destrossat anímicament. Només caldrà que intercanviïn quatre paraules perquè s’adonin que senten una atracció brutal l’un per l’altre. No és una atracció física, és... molt, molt més. I viuran una relació tòrrida que esmicolarà tots els prejudicis. ADVERTIMENT: Després de llegir aquesta novel·la, els vídeos porno us semblaran avorrits

[1. PRÒLEG]

[2. DOS QUE ES TROBEN]

[3. LA DESCOBERTA DEL TEU COS (1)]

[4. LA DESCOBERTA DEL TEU COS (2)]

[5. AL REBOST]

[6. AL CINEMA I AL PUB]

[7. A CA MEVA (1)]

[8. AL COTXE I A LA BANYERA]

[9. A CA MEVA (2)]

[10. A CA MEVA (3)]

[11. A CA TEVA]

(Benvolguda lectora: La noia protagonista d’aquesta novel·la ETS TU. Calia posar-li un nom (Tati) però, quan ho llegeixis, imagina’t que hi ha el teu nom.)

[1. PRÒLEG]

En aquell moment arribes a l’orgasme. Et corres sentint la polla del teu novi movent-se dins la teva vagina. Té una verga grandiosa, i a tu t’agrada que sigui tan gran.

Aquesta vegada tu t’has posat asseguda sobre seu, mentre ell estava estirat al teu llit. Ell s’ha corregut abans, però tu has continuat bellugant-te sobre seu fins a arribar a l’orgasme.

Quan has acabat, pares i surts. La polla del teu xicot, en Yael, segueix dreta. T’encanta veure-la tan gran i llarga. Ell té el cos atlètic, la pell una mica bruna i els cabells morens curts. És guapot (i ell ho sap), per això et va entrar per la vista quan vas conèixe’l, i amb ell vas perdre la virginitat. Somrius una mica i et poses els sostenidors i una brusa blanca. Dius a en Yael:

—Tengo que ir a trabajar.

Ell no s’aixeca del llit. Segueix estirat nu, però alça una mica el cap i diu:

—¿No quieres quedarte aquí conmigo esta noche, a follar más?

Tu ja t’estàs posant les calces i dius:

—No, cariño, ya sabes que tengo que ir a trabajar al bar toda la noche. Es un royo, pero tengo que pagar el alquiler...

Ja t’estàs posant la faldilla curta negra i ell s’incorpora. S’asseu al teu llit, agafa el seu mòbil i et diu:

—No sé por qué no quieres que nos grabemos jodiendo. Si luego lo miráramos sería una flipada.

Però tu saps que en Yael vol aquella filmació per a passar-la als seus amigots, perquè tant ell com els seus amics tenen poc cervell i es reecreen en aquestes ximpleries. Tu t’asseus al llit i et vas calçant, mentre dius:

—No, cariño. Ya sabes que no me gusta eso. ¿Por qué no me respetas?

Ell continua assegut i es posa a mirar els missatges del mòbil. Tu te’n vas cap al lavabo a pentinar-te. T’has fet una cua, perquè els cabells castanys, si els portes llargs, et molesten a feina.

Quan surts del lavabo vas cap a la cuina-menjador-sala del pis. Vora els fogons hi ha la Marissa, la teva companya de pis, una noia alta i prima (tot el contrari que tu, que ets poc alta) i rossa tenyida. Des d’allà es veu la teva habitació (hi ha la porta oberta) i es veu en Yael com juga amb el mòbil, assegut nu al llit. La Marissa està prenent un te repenjada als fogons i et diu:

—No sé per què t’enrotlles amb en Yael. Si és un totxo de can collons. Ja saps que em follo tot el que es mou, però amb aquest paio se m’arrugaria la xona.

Tu, tot i que ets castellanoparlant, et passes al català:

—Ja. Però el Yael m’agrada, em fa riure i té un cos de caramel. I això ho dius perquè tu tens carrera i ell no.

—La carrera no hi té res a veure —aclareix ella—.
És un totxo i ja està. Conec molta gent que no té carrera i és llesta i sensata. El Yael no té ni mitja neurona al cap.

Tu somrius perquè penses que la Marissa està gelosa de tu, i dius:

—Bé, me’n vaig a treballar.

Surts per la porta i comences a baixar les escales. Llavors, de cop, sents el “ting!” del mòbil: algú t’ha enviat un missatge. T’atures a mitja escala, obres la bossa i mires el mòbil. És en Yael. Segur que t’ha enviat alguna picanteria de les seves, penses. Les picanteries d’en Yael són molt poc subtils, solen ser barroeres, com és ell. Somrius i llegeixes el missatge. A mesures que el llegeixes et va canviant el rostre. El text diu:

Rebeca, ya he terminao con Tati. Se va al curro toa la noche. La verdad es ke cada vez está más sosa. Kieres que venga a darte pol culo? La última vez gozaste como una loca.

És evident que en Yael s’ha equivocat: volia enviar aquest missatge a la Rebeca, una amiga comuna vostra. Però s’ha equivocat a l’hora de clicar sobre la icona del contacte i te l’ha enviat a tu accidentalment.

Allò t’enfurisma. No pots creure’t el que llegeixes! Gires cua i puges rabent cap al teu pis, obres la porta amb fúria, vas cap a la teva habitació, on el Yael ja està mig vestit (porta els pantalons posats i està a punt de posar-se la samarreta) i crides, enfurismada:

—¡Hijo de puja! ¡Cerdo! ¡Sal ahora mismo de mi casa!

L’agafes fort pel braç i l’estires amb ràbia cap a la sala d’estar. El fots fora del pis i tanques la porta brutalment. La Marissa surt de la seva habitació i et pregunta:

—Però què passa?

Llavors esclates en plors. Et tapes la cara amb les dues mans i plores desconsoladament. La Marissa s’atansa a tu i t’abraça. Tu aixeques el cap i, plorosa, mires la Marissa, mentre dius entre sanglots:

—¡El muy cabrón me mete los cuernos!

Tu continues plorant sobre el seu pit. La Marissa et diu:

—Em sap greu, Tati. Ja saps que jo soc aquí per a consolar-te.

Tu aixeques el cap i te la mires. Somrius una mica. Ella, però, et llegeix els pensaments i diu:

—Ei, que jo sigui bisexual no vol dir res. T’he dit que estic per tu com a amiga i prou, val?

Tu t’eixugues les llàgrimes i et separes d’ella, i dius:

—Gràcies. Me’n vaig a treballar.

[2. DOS QUE ES TROBEN]

El bar on treballes obre les 24 hores del dia, 365 dies l’any. Això és així perquè està situat en una àrea de servei d’una carretera, i el teu cap té la concessió, però llavors està obligat a obrir sempre. Tanmateix, a la nit no hi para mai ningú. La carretera és poc transitada, llevat de les 6 de la matinada. Tus fas el torn de nit. La majoria de les nits les passes sola.

Estàs trista. El que t’ha fet el Yael és una putada. Estàs dreta a la barra del bar, absorta, pensant en el que t’ha passat. Sents molta ràbia.

Llavors s’obre la porta del bar.

Alces el cap i a la porta hi veus un home madur. Soc jo. Veus que vaig ben afaitat, que tinc els cabells un xic llargs amb una miqueta de canes sobre les orelles, però molt poques. Jo m’he quedat aturat. Tu, que clisses la gent de seguida (treballar en un bar o en una botiga té això), veus que em passa alguna cosa. Sí, estic com pansit per dins. Dius:

—Hola.

Jo et responc amb desgana, sense moure’m de la porta oberta:

—Bona nit.

Tu et poses en mode professional i dius:

—Vol prendre res? Puc fer-li un cafè, si ha de conduir tota la nit. O, si vostè vol, li preparo alguna cosa de menjar...

Et fa l’efecte que vaig perdut, sense esma; però el teu oferiment m’empeny a entrar. Avanço arrossegant els peus, me’n vaig cap a una taula, i m’assec a la cadira. Tu, en veure com camino, t’adones que estic aixafat anímicament, i t’agafa una mica de pena per mi. Quan m’he assegut, surts de la barra i vas cap a la meva taula. En arribar-hi em veus capcot, seriós, gairebé trist. Miro cap avall i no goso mirar-te als ulls.

Tu agafes la cadira i t’asseus davant meu, i dius:

—Es troba bé?

En sentir allò, quasi em venen les llàgrimes als ulls i em poso la mà dreta a la cara, amb el dit polze tapant un ull i el dit índex tapant l’altre ull. Tu, instintivament, poses la teva mà sobre la mà que tinc davant la cara. Jo tinc una mà grossa, i la teva és menuda a comparació de la meva. Gràcies a aquella acció teva, em refaig un poc i alço el cap. Tinc els ulls plorosos. Llavors em confesso:

—Estic passant una mala temporada. Estic destrossat.

Tu dius, amb to compassiu:

—M’ho pot explicar, si vol.

Estic tan destrossat per dins que he d’explicar-ho a algú, així que començo:

—Mira: des de sempre m’ha costat molt relacionar-me amb la gent. No tinc amics... Per tant, també m’ha costat molt sempre lligar. Quan tenia la teva edat no hi havia manera de sucar... les noies sempre se n’anaven amb els altres nois, que eren més llençats. Jo soc tímid, vergonyós... No sabia mai què dir a les noies! Ara, de gran, igual. Estic apuntat en una web de contactes, he intentat quedar amb una dona de la meva edat... He vingut expressament fins a la ciutat que hi ha a tocar d’aquí... però a última hora m’ha dit que no volia veure’m. Buf!, estic destrossat.

Tu adoptes un to comprensiu i dius:

—Em sap greu. Quants anys té, vostè?

—Quaranta-dos.

Tu em mires bé, especialment la cara. Arribes a la conclusió que no tinc pas les arrugues que esperaries veure en un home de 42 anys. De fet, em trobes prou atractiu. Jo agafo aire i prossegueixo la seva explicació:

—Estic desesperat perquè fa molt temps que no estic amb cap dona. A veure, això es pot solucionar: podria anar amb una meuca... El problema és que estic destrossat anímicament. Puc anar amb una puta al cap de setmana, però després ve el dilluns, el dimarts i el dimecres... i trobo a faltar la companyia d’una dona! Una dona que estigui al meu costat al llit, no només cardant, sinó també fent-me companyia... —m’aturo i et miro, i llavors m’adono que potser m’estic fent pesat— Ostres, perdona, t’estic fotent un rotllo amb les meves penes...

Tu et mossegues un llavi i dius, apressadament:

—No, no, no es preocupi. Ja veu que jo estic sola aquí cada nit. Ningú no em fa mai companyia! Vostè és el més semblant a una companyia... De què treballa?

M’estic un parell de segons mut mirant pel vidre cap a fora, a la foscor de la nit, fins que dic:

—Soc professor de teoria econòmica a la universitat.

A tu el cor et fa un bot, i exclames:

—Ostres! Profe! Quina vergonya!

En sentir allò, et miro sorprès i et pregunto, encuriosit:

—Vergonya? De què?

Tu t’enrojoles un xic, abaixes la mirada i dius:

—Ho dic perquè vostè, si és profe a la uni, deu ser un home molt intel·ligent... Una eminència! En canvi, jo... Ja veu on treballo.

—Què vols dir?

—Que soc cambrera. No tinc estudis. No serveixo per a estudiar, sempre he tret notes justetes. Vaig acabar l’insti i em vaig posar a treballar de netejadora en un hotel. Després em va sortir aquesta feina... Jo no puc comparar-me amb vostè.

Llavors em poso a riure lleument, i dic:

—Però, a veure: per a ser cambrera cal saber-ne molt.

Tu em mires, ara amb curiositat, i dius:

—Com vol dir?

—Mira —dic, agafant un to segur de mi mateix—, has de saber tots els productes que tens al bar, que són molts; has de controlar si s’acaben per tal de demanar-ne més; has de manipular coses, per exemple si algú et demana un caputxino amb molta crema; has de saber-ne els preus; i has de recordar el que demana tothom, i cobrar al client anterior mentre tens al cap el que t’ha demanat el client següent... I això, quan el bar està ple, no és fàcil. La feina de cambrera és complexa.

A tu se t’il·lumina la mirada. Per primer cop a la teva vida, algú et fa pujar l’autoestima. Jo continuo:

—I la neteja igual. És una feina superimportant. Afigura’t: si tots els treballadors de neteja, inclosos els escombraires, fessin vaga, què passaria?

Tu rumies un xic i acabes dient:

—Que la merda es veuria pertot arreu.

—Exacte. Per tant no infravaloris aquestes feines.

—Ja —respons tu—, però... sap què passa? Que sempre he pensat que jo no serveixo per a gaire... Em costa concentrar-me quan llegeixo...

—Això és perquè ningú no t’ha estimulat perquè llegeixis i pensis. Els teus professors, i segurament els teus pares igual, et van deixar fer sense preocupar-se gaire si avançaves o no. Però el cervell es pot estimular i mai és tard per a elaborar pensaments complexos. Tu pots fer-ho si t’hi poses. Només necessites habituar el teu cervell a aquestes tasques.

Tu et quedes meravellada del que dic, i t’apareix la il·lusió a la cara. Acabes dient:

—Que bé que parla, vostè! Es nota que té cultura.

Somric. En aquell moment, tots dos hem recuperat el bon to, i dic:

—És la meva feina, dona.

I tu respons:

—Ja fa més bona cara, senyor professor. Espero haver-lo ajudat.

—Sí que m’has ajudat. Ets bona noia. T’ho agraeixo.

Tu et sents molt relaxada, jo et genero confiança. Així que dius:

—Ja m’agradaria trobar més homes com vostè!

—Per què ho dius?

—Pel meu xicot. Bé, pel meu ex. Ho hem deixat avui.

—I això?

Tu fas mala cara pels records de fa poques hores, i m’ho expliques:

—Es diu Yael. El trobo maco. Bé, el trobava maco. Però és bastant poca-solta. No treballa, només vol jugar... Quan parla ja es nota que només li agraden les coses simples: esports, videojocs, passar la tarda al bar, mirar vídeos chorras a internet, el sexe... És d’aquells quillos que, quan va amb cotxe, es posa reggaeton a tot drap. Al principi em feia gràcia, però ja ha passat més d’un any i continua sent tan criatura com abans. No sé si es droga, no m’estranyaria, però almenys davant meu no ho ha fet mai, perquè sap que no m’agrada.

En aquell moment calles, i jo pregunto:

—I què ha passat?

—Doncs que s’ho feia amb una amiga meva! Ho he descobert avui. L’he fotut fora de casa meva.

A la cara tens dibuixat el dolor i fas un intent per a reprimir-lo. Ho noto i et dic:

—Perdona, com et dius?

—Tati.

—Ah, bé. Jo em dic Dani. Mira, Tati, no sé per què feia això aquest xicot. A vegades un xicot està amb una noia, i troba una altra noia, i aquesta noia li dona una cosa que la primera no li donava... Llavors talla la relació anterior. Ara: el teu manso s’ho feia amb tu i l’altra alhora. Això és immadur.

—Això em passa perquè jo soc idiota! —dius, amb ràbia— Com que no soc intel·ligent, no veig les coses i, mira, me l’ha fotut!

—Tati, això no té res a veure amb si ets intel·ligent o no. I, deixa-m’ho dir-t’ho, tu no ets pas ximpleta. Ets llesta. D’on ho treus, que no ets intel·ligent?

Tu tornes a mirar-me un pèl sorpresa. Allò no t’ho havien dit mai. Així que preguntes:

—Però com ho sap, vostè, si soc llesta o no?

—Se’t veu, dona. Mira, cada any passen desenes d’estudiants davant meu, i ja veig quan un és llest o no, només de parlar-hi una mica. I sé que tu ets llesta.

Aleshores torna a pujar-te l’autoestima. T’agafa alegria. Veus que jo tinc alguna cosa especial que t’atreu, així que em dius:

—Vostè és diferent, senyor Dani. Vostè no és com la majoria de gent amb qui tracto. El meu novi... bé, el meu ex i els seus amics són molt infantils. I aquí al bar, entre borratxos i camioners que volen fotre’m mà... En canvi, vostè és educat i em tracta amb respecte.

Mig somrient dic:

—No n’hi ha per a tant, dona.

Però tu continues:

—M’hauria agradat tenir un novi com vostè. Educat, amable, agradable... No com el que tenia fins ara.

Llavors jo em poso seriós i et dic:

—Ja trobaràs un xicot que t’estimi i et cuidi. Et mereixes un bon noi i el trobaràs.

—Què més voldria jo! —respons, fatalista— Tot el que hi ha hagut a la meva han sigut criatures com el meu novi o bé homenots que només em volien per les mamelles.

En aquell moment ens mirem mútuament. Hi ha serenor en els nostres ulls. Som dues ànimes que ens hem trobat perdudes en la nit, enmig d’enlloc; i totes dues necessitàvem trobar algú com l’altre. Ens en hem adonat, i es fa el silenci, però no és un silenci incòmode, sinó que és el silenci que hi ha entre dues persones que es tenen confiança. Per això, al final dic:

— I, si no et sap greu, no em tractis de vostè. Tracta’m de tu.

Tu somrius i acabes dient:

—D’acord, però em costarà...

—Què, et costarà? Trobar xicot?

Llavors et poses a riure per aquella ocurrència, i dius:

—Em referia a tractar-te de tu... Però bé, ja que ho dius, també em costarà trobar xicot.

—Per què?

—Ja li he dit... Ai, perdó!, ja t’ho he dit. Tot el que he vist al meu entorn fa pena. Coño