reading

Índex

Portada

Dedicatòria

Pròleg

Introducció

L’autobiografia del programa més escoltat de Catalunya

Els meus cafès amb gent interessant

En context

Joaquim Nadal

Màrius Carol

Felip Puig

José Zaragoza

José Antich

Xavier Sala i Martín

Toni Comín

Pilar Manjón

Eduardo Noriega

Quim Monzó

Elies Campo

Gerard Piqué

Shakira

Natalia Tena

Antonio Díaz, El Mago Pop

Sílvia Pérez Cruz

Pasqual Maragall

David Fernàndez

Andrea Levy

Alicia Sánchez Camacho

Woody Allen

Penélope Cruz

Javier Bardem

David Trueba

Marc Márquez

Ana María Matute

Charles Aznavour

Pau Gasol

‘Tallat Party’: Pilar Rahola, Màrius Carol, Xavier Sardà, Joan López Alegre, Antonio Baños, Laia Bonet, Toni Bolaño i Paco Marhuenda

Miquel Iceta

Alberto Ruiz Gallardón

Santiago Segura

Albert Rivera

Whoopi Goldberg

Spandau Ballet

Johan Cruyff

Pep Guardiola

R.J. Palacio

Andreu Mas-Colell

Joan Manuel Serrat

Josep Maria Pou

Francisco Ibáñez

Pere Miró

Ricky Martin

Oleguer Presas

Maribel Verdú

Javier Cámara

Enric Verdaguer

Albert Pla

Sting

José Maria García

Luis del Olmo

Josep Cuní

Toni Clapés

Eduard Pujol

Santi Carreras i Jordi Beltran

Sergi Pàmies

Mònica Terribas

Carme i Jaume

David i Eva

Carles Puigdemont

Germans Roca

Josep Antoni Duran i Lleida

Isabel Coixet

Quim Gutiérrez

Inés Arrimadas

Enric Millo versus Jordi Turull

Benicio del Toro

Txell Bonet

Antonio Baños

Oriol Junqueras

Peter Dinklage

Anna Gabriel

Xavier Domènech

Gabriel Rufián

Artur Mas

Jordi Pujol

Leo Messi

Sandro Rosell

Àngel Llàcer

Joana Biarnés

Teresa Gimpera

Mònica Randall

Alaska (Olvido Gara)

Gabino Diego

Jean Reno i Ramon Mirabet

Jorge Fernández Díaz

John Carlin i Lluis Foix

Nadia Comaneci

Ona Carbonell

Michael Phelps

Mercedes Milà

Juan Antonio Bayona, Sigourney Weaver, Naomi Watts i Tom Holland

Montserrat Carulla

Ethan Hawke

Nastassja Kinski

Xavier García Albiol

Soraya Sáenz de Santamaría

Montserrat Caballé

Guille Milkyway

Alfred Garcia i Amaia Romero

Manel Navarro

Salvador Sobral

Los Secretos i Raül López

Els Amics de les Arts

Dan Brown i Marc Artigau

Pablo López

Mariano Rajoy

Pedro Sánchez

Jose Luís Rodríguez Zapatero

Iñaki Urdangarín

Quimet Pla

Epíleg

Homenatge (final) a la ràdio

Agraïments

Redactors

Tècnics

Meteoròlegs

Correctors

Han cobert baixes

Estudiants en pràctiques

Sobre l’autor

Sobre el llibre

Crèdits

Geòrgia i Gabriela: la gent interessant que apareix en aquest llibre són els responsables que us hagi pogut portar poc a l’escola. Ells són, per tant, també els qui fan que us estimi amb tanta bogeria. Ells són, també, els qui m’han ajudat a enamorar-me (encara més) de la ràdio

A la mare

Pròleg

Jordi Basté té fama de caòtic, d’insomne, d’apassionat, de contradictori, de competitiu i de tastaolletes. Són diagnòstics basats en fets reals que intenten definir un tren vital en què la ràdio actua com a locomotora. Aquest llibre n’és la prova. De fet, és l’spin-off de la seqüela d’El món a RAC1, el programa que dirigeix i presenta. Són sis hores diàries d’antena durant les quals Basté s’exposa i s’implica, conscient que la millor manera de protegir-se de la intempèrie és mostrar-se tal com és. Això el fa especialment vulnerable però, alhora, li proporciona l’arsenal de motivació que necessita per trobar l’energia per despertar-se (“peu a terra”) i fer el programa sense semblar un zombi o la mediocre caricatura d’un funcionari addicte a la serotonina.

Fa uns anys, Màrius Carol li va oferir una columna dominical a La Vanguardia amb l’encàrrec d’explicar les interioritats del programa. Basté va acceptar el repte, en part per disciplina de grup i en part perquè li encanta escriure i practicar un periodisme d’observació que els lectors del diari ja van gaudir amb els reportatges estiuencs dels Jocs Olímpics de Río de Janeiro i Londres, de l’aventura d’un creuer o de la visita a diferents rodatges mítics del cinema espanyol. Si del programa en va néixer la columna dominical, de la columna n’ha nascut aquest llibre, que intenta endreçar l’agenda radiofònica i personal de Basté a través d’apunts al natural en què s’expliquen circumstàncies i xafarderies amanides amb reflexions més, diguem-ne, biogràfiques.

Si l’obra d’un editor s’encarna en el seu catàleg, l’obra d’un radiofonista inquiet i hiperactiu com Basté s’encarna en el seu mòbil, un dels artefactes més fascinants del país (seria important exposar-lo al Museu d’Història de Catalunya, quan la posteritat hagi justificat la idoneïtat d’un epitafi com “El primer que arriba, el primer que jeu”). El mòbil de Basté és una màquina diabòlica que assimila la realitat a l’engròs i li permet acumular converses, vídeos, fotografies, números de telèfon imprescindibles i proves irrefutables per protegir-se per si de cas a algú se li acut fer-li xantatge.

En l’origen del llibre, hi ha la intenció, híbrida i extravagant, d’inspirar-se en dos referents ideològicament i moralment antagònics: José María Pemán i Manuel Vázquez Montalbán.

Sembla la rima desafortunada d’un poeta dipsòman però també és una imatge prou gràfica perquè, amb la referència de Mis almuerzos con gente importante (Pemán) i Mis almuerzos con gente inquietante (Montalbán), Basté comencés a construir retrats que alternen l’anècdota amb la intenció –falsament aparent– d’entretenir evitant qualsevol transcendència. Per defugir la solemnitat d’un dinar i el temps que obliga a invertir i no trair la pressa perpètua en què fa dècades que viu, Basté s’ha estimat més el format social del cafè, una mesura temporal prou ambigua per ser ràpidament assimilada o prou explícita per definir el tipus d’atenció i de ritme vital que ens imposen els temps actuals.

Per definir els seus interlocutors, l’autor ha defugit la pretensió cortesana de Pemán d’important i la subversiva relectura que en va fer Montalbán –inquietant– i ha triat l’adjectiu interessant, que no exclou que els seus interlocutors també puguin ser, per vocació o per casualitat, importants i inquietants. De manera que, a estones, pot semblar que el model s’acosta més als Retrats de passaport de Josep Pla i o als Personajes d’Indro Montanelli però amb l’afegit d’una mirada d’urgència en què Basté s’acaba explicant a través dels altres, que és una de les característiques no solament del seu caràcter sinó també de la seva obra.

Una de les grans aportacions de Basté a la causa radiofònica és precisament aquesta: haver trencat la quarta paret entre el que és privat i el que és públic i haver aplicat un sistema de compromís amb la realitat que l’obliga a implicar-se amb tots els àmbits –cultural, polític, social– de l’actualitat, fins i tot quan no passa res digne de ser explicat. En la seva versió escrita, Basté és menys emfàtic, menys empàtic i menys aparatós que davant del micròfon, i això fa que aquests petits sangus (per dir-ho a la manera de Josep Lluís Núñez) periodístics siguin feliçment ambivalents. Basté els escriu amb la voluntat deliberada d’agrair el privilegi d’haver pogut conèixer tanta gent i de, pel sol fet de triar-los, atorgar-los la condició d’interessants. Però el que és realment interessant és veure com, amb el traç intuïtiu d’un autèntic periodista patològicament insegur, i alliberat de la dramatúrgia inevitable a què l’obliguen les servituds i grandeses de la ràdio, troba la manera de fer-se interessant a través dels altres i de, sempre atent al llum vermell encès d’On the air, explicar l’energia d’un temps i d’un país.

Sergi Pàmies

Introducció

Aquest llibre no és cap autobiografia laboral. És la constatació que, a la vida, molts cops s’expliquen històries amb els micròfons apagats que serien de més interès per a l’oient que allò que es diu amb el llum vermell encès.

De moltes entrevistes que he pogut fer han sortit relacions cordials, trobades posteriors interessants i, fins i tot, algunes amistats que espero conservar la resta de la meva vida.

Porto dotze anys llevant-me (amb els meus companys d’El món a RAC1) a una hora que sempre és de nit. En qualsevol de les quatre estacions de l’any. Rarament et desperta algú que no sigui una màquina, en el meu cas el telèfon mòbil. I encara més rarament ens despertem d’una manera natural. No recomano a ningú sobreviure cada matí a aquells desesperants segons, una eternitat, que van des que poses el peu a terra fins que s’engega la dutxa. Per això, a la gent a qui tenim l’enorme sort de saludar cada matí a les sis els anomeno La secta de les sis perquè ho som, perquè ens entenem els uns i els altres i perquè és una hora que es permeten certes llicències que, a qualsevol altra hora del dia, serien intolerables.

Tot i l’horari, tenim una feina meravellosa en un lloc deliciós com és RAC1. És un privilegi i un honor rebre cada matí gent tan diversa, tan interessant que van des de polítics fins a científics, des de llibreters fins a actors, des de gent del carrer fins a presidents.

Aquest llibre és un anecdotari sobre alguns d’ells amb qui hem compartit una estona de ràdio, a tota aquesta gent d’interès amb qui he pres un cafè als matins o fins i tot he pogut sopar al vespre. No hi són tots, òbviament, i em sap greu perquè la memòria no recull tots els programes, ni tota la gent que ens ha acompanyat a la ràdio tots aquests anys. No descarto fer-ne un segon llibre algun dia i ampliar-lo. A tota la gent que ha omplert l’estudi de paraules, moltes gràcies per ensenyar-me a escoltar, verb clau per a la humanització que ens cal a la societat. I visca la ràdio!